Com que a casa tant l’avi com els pares havien estat comediants, doncs en comediant vaig tornar-me. En tots els sentits. Per fer veure que. I com que estava predestinat a fer la mona per distreure els altres-tant si ho volien com si no-, vaig emprendreaquest camí des de ben petit, com si això formés part de la meva essència.
Després de practicar primer amb els de casa (teatre gestual: escarnir els formidables i escandalosos estossecs de l’avi; teatre de text: repetir com un lloro, sense d’entendre’ls gaire, els monòlegs del Capri),ben entrada l’adolescència vaig enrolar-me en un grup underground que actuava amb samarreta de màniga llarga i calçotets d’aquells que t’arribaven fins als peus. Tot ben blanc, cares incloses. Fèiem teatre amb missatge distant,teatre brechtià, poca broma. Ens escrivíem les obres, ens les muntàvem i musicàvem i les assajàvem al local parroquial de Sant Miquel del Port, a la Barceloneta.
Va ser el primer cop a la meva vida que vaig pencar sense mirar el rellotge per res. Assajàvem i assajàvem, tres cops per setmana, de deu de la nit a l’hora que fos, repetint i polint, repassant i creant sense parar. Crèiem de debò en les bondats salvífiques dels muntatges que paríem, però el circuit i el país eren els que eren i al final només vam treure a ventilar el resultat de tants esforços a un públic reduït de familiars, amics, coneguts i alguns despistats que corrien per allà. No vam passar gaire a la història.
Després d’això, vaig plegar uns quants anys del teatre, però me’n quedava un rau-rau. Si, com encara creia, fer comèdia era el meu destí natural, em calia trobar una companyia que em permetés posar-me a prova amb textos d’alta volada, de Shakespeare en amunt. Veure’m interpretant papers que reclamessin tots els estats d’ànim possibles o impossibles era el mínim a què podia aspirar si de debò estava escrit en lletres de motlle que l’escenari i jo érem cul i merda.
I va ser tot el contrari. Perquè un dia em vaig enrolar en un grup de teatre que era l’antítesi de tot el que havia imaginat, una colla de gamberros irreverents i iconoclastes. Sota la batuta d’un visionari pelut, aquesta trepa estava especialitzada en espectacles de carrer, ni quarta paret ni mandangues (tal i com ho va expressar un crac del ram, l’Albert Vidal, és un teatre que et fa sortir ulls al clatell):en definitiva, pit, collons i ovaris.
Estava claríssim que allò no era el que tenia a la closca, jo volia fer teatre fi, però em vaig deixar arrossegar ben a gust per aquella conya marinera que gastaven, la seva irrefrenable tendència a estripar-ho tot, el seu humor de pallassada bona i, sobretot, per la sensació que tampoc no n’hi ha per tant, que el teatre no és tan sagrat com se sol creure i, doncs, que quan hi ha alguna pífia tampoc no es mor ningú. És un joc.
De fet, ens ho preníem tant al peu de la lletra que fèiem espectacles poc polits, per dir-ho pietosament. Érem marranots, sí, i massa sovint presentàvem els nostres muntatges quan només estaven embastats. Era com si quan arribava l’hora de garbellar, de passar en net, ens entrés una mandra infinita. Incapaços de mostrar interès en aquesta fase del treball, ens conformàvem, doncs, amb presentar la idea general (gairebé sempre magnífica) per tirar milles amb aquella alegria.
Però aquesta condició anàrquica del teatre i de la vida també em va permetre viure moments gloriosos, com quan la companyia (diguem-ne ja el nom: “La Farinera”) va ser capaç d’ocupar Viella durant tres dies: matí, migdia, tarda, vespre, nit i matinada, fent tots, però tots, els papers de l’auca. Vam acabar rebentats, però va valdre la pena.
En una nit memorable, quan les forces ja anaven molt justetes, el visionari (que constin també les seves fonts: Frederic Roda i Fàbregas) ens va fer una arenga, una d’aquelles que es recordaran per sempre, i ho va aconseguir, el paio. Figurava que havíem de sortir, després de sopar, a fer una acció sorpresa davant de l’hotel més cèntric de la capital de la Vall d’Aran: la filmació d’una pel•lícula de pirates. Ja hi havia alguns personatges prefixats (els dels quatre filibusters i les quatre nereides que havien de ser segrestades mentre baixaven les escales de l’entrada de l’hotel, així com el del director, que es reservava, per sistema, el mateix Fede), però molts d’altres encara s’havien de decidir quan tan sols faltaven minuts! per anar a fer comèdia.
La idea general era filmar l’escena del segrest de les donzelles a partir d’un batibull d’actors i tècnics de les més variades nacionalitats i equivocar-nos per sistema, que sempre fallés alguna cosa per obligar-nos a repetir-ho una vegada i una altra, cada cop més catastròficament. En aquella curta estona en què m’havia de decidir sobre què faria jo, mentre els companys s’anaven engrescant i ja sortien dels baguls les robes de pirata i els tuls de les nereides, així com el vestit blanc, el barret d’ala ampla i el bastó de bambú del director, vaig recordar-me dels Hamlets, els Otelos i els Macbets que ja mai no interpretaria perquè em tocava fer precisament tot el contrari: inventar-me un personatge del no res i sortir a defensar-lo al cap de no res. Empès per la necessitat, vaig decidir ser el tècnic de so d’aquella superproducció i em vaig engiponar com vaig poder la roba més estrafolària que vaig trobar. Em vaig posar un barret indescriptible i unes ulleres fosques de capo mafiós, em vaig pintar un bigotet d’Errol Flynn i, al final, vaig decidir que seria italià.
I ja hi som: tota una troupe multicolor i multiracial surt als carrers molls de Viella a muntar el sarau. El director, amb pas ferm, seguit tota l’estona pel clàssic ajudant que tragina la cadira plegable i el megàfon; els pirates (el galan, el toix, el gras i el menut) amb les nereides i, envoltant-los, tot l’equip tècnic (el càmera, el foquista, els maquilladors, la script, el del so...). En arribar davant la porta d’entrada de l’hotel, la comitiva s’atura, l’ajudant desplega la cadira perquè s’hi assegui el director i li dóna el megàfon perquè dicti les ordres pertinents. Ben arrepapat, i amb un anglès ple de macarrons, va disposant els actors per preparar la filmació mentre que la resta, una babel de pa sucat amb oli, anem fent veure que controlem els aspectes tècnics que fan al cas.
En aquelles alçades de la pel•lícula, jo encara no sabia quin era el meu rol... fins que em va venir la inspiració: seria un tècnic de so sord com una tàpia. Dit i fet. Cada cop que el director deia “Corten!”, o cada vegada que em passava pels ous, engrescat per les rialles d’un grup de curiosos que s’anava engruixint cada cop més, em dedicava a mirar al cel, cap als terrats, i feia com que parlava amb un subordinat desplaçat a les alçades mitjançant un walkie-talkie invisible, una conversa de la qual només se sentien el meus brams de “Doménico!!!” i la meva incapacitat d’entendre el que suposadament ell, des dels llims, em deia.
L’un per l’altre, com ja se sap, tots els actors ens vàrem anar esperonant i vull que consti que aquella nit va ser epifànica. Que bé que ens ho vam passar, que fàcil que era tot, com sabíem aprofitar qualsevol detall, quins fils més ben lligats, quanta fluïdesa. No m’hauria importat gens fer de tècnic de so sord tota la vida.
Amb aquella troupe que veien el món de cap per avall, també vaig convertir-me en escombriaire manc, pianista de saloon borni i cantant del prestigiós grup d’havaneres “Peix en remull”, la part masculina de les nostres agrupacions canores. L’altra la formaven les irreprotxables rossinyols de la coral “Verge de la Drecera”, mitja dotzena de virtuoses dames de brusa blanca i faldilla blava, amb aquells plecs tan quicos i amb tot el repertori d’elements facials que us pugueu imaginar: ulleres de cul de got, pigues i patilles monstruoses, galtes de Heidi, ferros a la dentadura o dents descomunals i, en algun cas, una sola cella resseguint el front de la impagable Lluïsa, l’única que ja descansa en pau.
Doncs bé: un dia, el GRAN dia, les tronadores veus dels racials pescadors de l’Empordà i les virginals veus femenines van coincidir en un concert conjunt. Gran expectació. El teatre del Centre Democràtic i Progressista de Caldes de Montbui era ple a vessar quan vàrem sortir a escena enmig d’una gran ovació.
Apagada la càlida rebuda, el director va treure’s un diapasó de la butxaca, va picar-lo contra el faristol, se’l va posar a l’orella i va donar el to a les respectives cordes. Als homes, les notes de baix i tenor; a les dones, les de contralt o soprano: a cadascú la que li tocava per començar harmoniosament. Estàvem disposats en dos nivells i jo, a primera fila i amb un tatuatge d’”Amor de madre” que m’ocupava mig braç, em moria d’ànsia per comprovar si era possible fer real un somni llargament anhelat.
Tot i la fila que fèiem (entre perruques, ulleres, dents, celles, bigotis, clenxes, samarretes ratllades i faldilles prisades), com que el nostre posat era d’impecable i seriosa concentració, la sala va quedar en un silenci absolut: només s’oïen, molt fluixetes, les quatre notes que el Fede ens passava, i repetia, per atacar tal i com Déu mana la primera cançó. En aquells tensos instants, vaig rebobinar i em vaig situar pocs dies abans, quan vaig proposar un gag a la colla, el gag definitiu per despullar la música d’una solemnitat tibada que li fa més nosa que servei.
Així doncs, quan els braços del director es van començar a enlairar,ja me l’estava fent a sobre. Tant és així que quan les va estendre enèrgicament per donar-nos l’entrada, quan cadascú de nosaltres va cantar la primera nota que li va rotar, quan allò es va convertir en un guirigall sensacional, la memòria se’m buida.No recordo si la gent se’n va estranyar molt, o poc, o gens; l’únic que sé és que em va agafar un atac de riure tan fort, tan absolut, tan irremeiable que em vaig tirar per terra cargolant-me com mai més ho he fet a la vida.
Els companys, entre l’astorament assajat de després de la prevista pífia i la sorpresa real de veure com un actor perd completament el seu paper, van quedar uns segons sense saber com reaccionar. I en aquells instants –mireu si n’és de curiós el cap- només se’m va acudir exagerar al màxim la hilaritat, fer-la tan histriònica com si m’hagués trastocat completament. O sigui que mentre estava estirat de boca terrosa picant de peus i de punys en un atac de riure fora de sèrie, dos d’ells van sortir de la formació i em van transportar pel mig de la platea, talment un futbolista lesionat, fins als camerinos des d’on (ja no venia d’un pam) encara em vaig esplaiar una estona.
M’he passat la vida perdent els papers, perdent oportunitats, perdent gent, perdent salut i perdent la cartera. He comès tots els errors del catàleg, tants, que avui em moro de vergonya cada cop que haig de trepitjar un escenari, se m’enduen tots els mals. Deu ser per això que encara somio amb allò tan clàssic d’haver de sortir a escena i no tenir ni puta idea de què dir o què fer.
I ara mateix, m’espanta la idea de perdre també l’oremus. Però em conforta pensar que ja és ben veritat que la vida és un teatre enorme on tothom es construeix una persona, o sigui, una màscara, i que d’aquí, probablement,deuen venir tots els mals:viure fent veure que.
Per això va ser tan gran aquella nit en què es va fer real la meva visió: perquè em vaig desprendre del personatge.
¿I què pot fer un nen que ha vist acomplert un somni sinó riure?
Jaume Sesé Sabartés