Tancar pallassos dintre de gàbies a fi de ser exposats com en un zoològic: El pallasso com una espècie en perill d’extinció que calia protegir . Aquesta fou la premissa amb la que es va anar creant i recreant l’Expoclown, inspirat, potser, en “L’home urbà” d’Albert Vidal.
Al principi no existia guió, es muntaven 5 o 6 gàbies en un espai a l’aire lliure: un parc, una plaça, un passeig, dins de cada gàbia s’ instal•laven una parella de pallassos i aquests, sense intenció d’atraure espectadors, interactuaven entre ells creant diverses situacions, totalment improvisades, producte de la proximitat i la convivència dins d’un espai reduït. Absents del que passava a l’exterior, en clau de clown i en un format molt a prop de la performance .
A fora els espectadors feien la seva, els uns observaven i seguien encuriosits segons allò que més els atreia o divertia, i els altres es dedicaven a increpar o bé passaven de llarg amb indiferència.
La conducta humana, les relacions, la convivència i les emocions anaven sorgint segons es desenvolupessin les accions, a dins i a fora de les gàbies com a la mateixa vida.
La exigència d’anar a millor, donar-se a conèixer al gran públic, portà a la Farinera a l’Antiga Capella de l’Hospital de la Santa Creu amb l’espectacle de les gàbies. Es van establir unes parelles estables, les quals van treballar durant 4 o 5 mesos llurs esquetxos. Cada parella va construir un guió propi, creant el fil argumental fruit d’un treball d’improvisació i recerca. Va ser un treball seriós, acurat, on cada parella va explorar la pròpia capacitat creativa i interpretativa. Cada parella va establir les seves normes i la pròpia disciplina. En van sortir cinc accions, totes diferents, sense cap connexió entre elles: “Alfred’s Picnic”, “Wash and wear”, “Tippex”, “Pomodoro” i Clean up time” . Es va fer una preestrena, cada acció per separat, a la Saleta del Centre de Teatre de Granollers i es va poder constatar la consistència de cadascuna d’elles.
En la posta en escena, es van distribuir sis gàbies dintre de l’espai tancat i en la sisena gàbia un pianista pallasso, el músic Abel Gelabert , interpretava una composició pròpia. La melodia va actuar com a únic fil conductor. Els espectadors es podien moure lliurement per la sala com en una exposició. L’estrena fou el 26 de gener de 1987.