La Farinera camina o rebenta o en aquest cas mor dessagnada amb el seu teatre a la sang.
El Teatre a la Sang es plantejà com una reivindicació a la política de subvencions en aquella època que afavoria a les grans companyies ja consolidades però que deixava sense oportunitats als grups emergents de comarques que intentaven sobreviure en el món del teatre.
L’argument, una companyia de revista lluita per sobreviure en un panorama poc alentador. La falta de recursos i una trama de gelosia i baixes passions porta a Armand Perurena, empresari teatral, a la ruïna i a l’abandonament.
La dramatúrgia es va construir a partit de textos de diversos autors: M.A Campmany, Jordi Coca, Jaume Melendres, Joan Abellan, amb un argument de Frederic Roda. La música fou a càrrec d’Agustí Humet i l’orquestra Iguana Perkins. La coreografia, d’Helena Drueso i Angie Hinojosa.
Una reflexió personal i després de rellegir les notes de premsa i les crítiques en referència l’estrena a Granollers al “Tardoral” de l’any 1987 i a la seva programació al Teatre Condal en els seus “Capvespres al Condal”, iniciada el 23 de març de 1988 i amb un més de cartellera pel davant.
La primera conclusió és que La Farinera no va punxar ni més ni menys que en el seu anterior intent d’accedir als escenaris de Barcelona amb el muntatge Expoclown, però aquesta vegada l’agonia del peix fora de l’aigua va ser massa llarga, tant en l’un com en l’altre la Farinera intentava sobreviure fora del seu medi natural.
I continuant la reflexió, les crítiques tot i que van ser dures i es van haver d’engaltar, parlaven de falta d’assaigs, de manca de recursos, de poca rigorositat en el treball textual, però al meu entendre,no posaven en dubte la potencialitat del grup. Aleshores, si dels errors se n’aprèn en aquest cas hauria calgut analitzar i treure partit dels consells que els “experts” van trametre, perquè de ben segur se n’hagués pogut treure molt de profit.
Segons va escriure Gonzalo Pérez de Olaguer:
“A el teatro en la sang le sobra duración y le falta sobretodo, un trabajo más riguroso del texto que justificaria el espectáculo. El resto tiene momentos divertidos y canciones más pegadizas unas que otras, y el atractivo de cuatro músicos en directo. Es un trabajo de conjunto, meritorio. Pero nunca será posible que una revista hecha en clave cutre supere la realidad de las revistas cutres que aún circulan por el país. De ahí la necessidad que habia de darle la vuelta a la historia. La Farinera está en ello, pero aún no lo ha conseguido.”
El Periódico 24/3/1988
Segons Joan Antón Benach:
“Algunas afortunadas ocurrencias que hay en el texto piden un tratamiento actoral más meticuloso para que se hagan notar, y en general, todas las escenas de baile y todos los números cantables acusan una ostensible falta de ensayos.
La puesta en escena es de un brutal miserabilismo (...) . Sin embargo, el equipo de la Farinera exhibe un entusiasmo y se apuntan buenas maneras, sobretodo en el conjunto de chicas (Maribel Alcarria, Empar Moliner, Francina G Ars, etc.) que permiten confiar en resultados más pulcramente diseñados”
La Vanguardia 24/3/1988
Tots els comentaris i crítiques apareixen íntegres en el dossier de premsa d’aquesta web.
Però potser aquell era un moment més de desànim i esgotament que no predisposava a reflexionar i rectificar. Els membres de la Farinera van tocar fons durant trenta dies al Condal, havent de decidir cada dia si hi havia prou espectadors com per poder sortir a l’escenari amb dignitat. Després d’allò, més de la meitat dels components van optar per abandonar el grup i emprendre nous camins. Els membres que decidiren continuar, van seguir amb la seva tasca en els tallers de teatre dels instituts i també a Gran Canària durant uns mesos. Es van mantenir una petita part dels espectacles i es va continuar fent bolos a les festes majors, contractant si calia actors i actrius per a la seva realització, durant tres anys més.
