“Freqüència Troiana”, continuadora de “La ràdio va de barris”(un de tants experiments del Fede que va il•luminar les primeres festes majors de Granollers a l’inici dels ajuntaments democràtics), va acabar convertint-se en una obra de teatre (“Arràdiu/EAJ 66”) amb què homenatjàvem un mitjà de comunicació que, de petits, ens encantava... i encara ens té captivats.
Però la freqüència troiana també era una ràdio de debò, amb connexions en directe conforme anaven passant coses, entrevistes a tot quisqui, i també retransmissions puntuals d’algunes de les accions programades entre muntanyes araneses. Se n’encarregaven en Luigi Ruiz, a la part tècnica, i en Jaume Camprubí com a audaç reporter.
I a la nit, la màgia de la ràdio en un escenari que ens presenta la història del Baldomero, l’escombriaire manc de l’emissora, aquell vellet de veu esquerdada que sempre havia somiat ser locutor. Una fada bona se li presenta i li ofereix l’oportunitat d’aconseguir-ho, però també l’avisa que hi ha uns enemics temibles, les interferències i els paràsits, que li poden fer la guitza. Per sort, també té un talismà, una fórmula xamànica que el salvarà de tot mal: Maria Matilde Almendros!
I així, entre interferències i paràsits, entre noticiaris i concursos, entre homes del temps i homes d’esport, entre debats i publicitats, entre cançons dedicades i sintonies delicades, es reviu un dia de ràdio que culmina amb l’apoteosi, quan reneix de les seves cendres ni més ni menys que el seu inventor, GuigliermoMarconi, per posar-hi la cirereta a dalt de tot.
(Nota de l'autor: Jaume Sesé Sabartés)
