"Els germans Bonaventura i Isidre Comas Gras, de Sant Feliu de Codines, es van establir a Granollers a mitjans de la dècada de 1870 i van fundar la fàbrica coneguda popularment com Can Comas, que va mantenir l’activitat industrial fins al seu tancament, l’any 1967 (des del 1958 amb el nom d’Unitesa). La història d’aquesta fàbrica és la història d’un segle de creixement i declivi de la indústria tèxtil granollerina. (...)
Després del tancament, l’espai de les antigues naus és utilitzat per diverses empreses del sector de serveis, iniciatives artístiques i alguns tallers més petits. Més endavant, fins a mitjans de la dècada del 2000, també serà la seu de diverses entitats granollerines i espai d’assaig de diversos grups musicals. L’enderroc de la fàbrica es produeix l’any 2006, amb l’objectiu de construir-hi una plaça i habitatges.(..) " Ajuntament de Granollers
Cap a l'any 1986, La Farinera va llogar dues de les naus per fer-ne el seu local d'assaig, d'aquí en sortí el nom de Farinera Teatre Factoria, la idea del director Frederic Roda Fàbregas era la d'una companyia d'actors i treballadors del teatre que anava cada dia a la fàbrica per produir espectacles.
Les naus donaven molt de si, cert és que hi vam passar moltes hores, netejant, pintant, habilitant. Hi vam traslladar tots els nostres materials: escenografies, vestuari, utillatge, de tot i força. Una part es destinà a magatzem, una altra a tallers: costura, construcció, creació i la següent servia per muntar escenografies i assajar. La sala de reunions s'improvisava en qualsevol dels espais, depenent del que s'estigués fent en aquell moment. Allà hi podies trobar de tot, des d'un barret, "unes tietes" (sabatetes de taló baix i escotades), ferregots, fustes, plafons, cortines, màscares, maquillatge, miralls i un gran etcètera d'andròmines que guardàvem per si de cas, i molta pols.
S'hi accedia tot enfilant una escala de cargol de forja, modernista, preciosa i que marejava. Un muntacàrregues lent i esgavellat, servia per pujar i baixar plafons, baguls i estris per anar i venir de bolos.
Tot entrant hi havia un vestíbul amb uns lavabos pudents que connectava les dues naus farineres, i un altre accés a una tercera nau on assajaven Vittore e Gina, uns companys comediants. Tot entrant a la nau gran, a mà dreta tocant paret, una taula vella de despatx i uns prestatges amb carpetes i arxivadors, feien d'oficina. L'olor de telers i filatures encara ho impregnava tot.
Al cosidor, presidit per una Refrey motoritzada, s'hi debatien els millors "rapiolejos" (tertúlies), mentre algú feia la migdiada al taüt del Teatre a la sang. Teníem una excel•lent versatilitat, mentre els uns dissenyàvem, apanyàvem i cosíem vestuaris o cortines, els altres construïen, pintaven o muntaven decorats, una veritable factoria!
Recordo un moment molt rellevant pel grup, ens havíem reunit a les naus, en una gran rotllana, amb els realitzadors i protagonistes d'un programa de TVE : "Vivir cada dia", dirigit per José Luis Rodríguez Puértolas. Havíem d'enregistrar un programa "Jaque a la Reina" sobre un metge ex-heroïnòman, el doctor Joaquin Florit Capella que es dedicava a la rehabilitar persones enganxades a la droga. Ell, junt amb la seva parella Petra Guijarro Ruiz, n'eren els protagonistes i la Farinera havia de teatralitzar els efectes de la droga a les persones en una mena de performance. El programa es va emetre el juliol de 1987, una setmana després de l'estrena vam saber que el Florit i la Petra havien mort de sobredosi, allò va ser molt trist i decebedor.
A part de moltes anècdotes, allà s'hi van coure espectacles com L'Aplech del Remei, Expoclown, El Teatre a la sang i tants altres. Tot allò es feu realitat gràcies a l’esforç de totes les persones que vam formar part d’aquell projecte perquè compartíem un propòsit comú: viure a la nostra manera. Els fariners, al meu entendre, érem entregats, impuntuals alguns, impredictibles, desorganitzats, tossuts, irreverents, fervorosos, visionaris, infantils, enamorats.... i sobretot, al pic de l'hivern, ens fotíem de fred en aquelles naus desangelades, sense defallir.
Anna Costas Juandó (LaPepi)